La millor nit a la bonica ciutat

Cada nit, abans d’anar a dormir, jo sempre obria la finestra per mirar les boniques estrelles, però a la ciutat de Barcelona sempre en trobava molt poques. Llavors era quan jo m’havia d’imaginar que em trobava al poble on estiuejava.

A mi m’agradava molt escriure i sobretot, escriure contes. Un dia vaig escriure’n un que deia com voldria que fossin les nits a Barcelona. El conte deia així:

“Aquell dia havia passat un dia horrible a l’escola, tot i així estava contenta, perquè tenia el pressentiment que aquella nit em passaria una cosa fantàstica. A la nit, abans d’anar a dormir, vaig obrir la finestra i vaig veure que em trobava en un poble sense soroll i just llavors començava una pluja d’estrelles. No em vaig aguantar més les llàgrimes, si haguéssiu vist allò, era espectacular... Les estrelles queien com si fossin gotes d’aigua i brillaven tant, que fins i tot algun cop no podia veure res. Va ser llavors quan vaig recitar un petit rodolí que deia:

Les estrelles cauen

com aigua del cel.

No sabré explicar

aquest bon moment.”

No estava gaire bé, però per ser que l’acabava d’inventar... En fi, el cas és que el dia següent vaig anar a l’escola, i l’altre també i l’altre, fins que van passar dos anys. La nit que feia dos anys que havia escrit el conte, vaig fer com sempre: vaig obrir la finestra per mirar el cel. No tenia cap esperança de veure res sorprenent. Però al mirar, vaig veure la pluja d’estrelles tal i com estava escrita en el meu conte! Em vaig emocionar tant, que gairebé faig una pluja de llàgrimes. El que més em va agradar va ser que en la meva història hi deia que Barcelona es convertiria en un poble, però aquella vegada la nit més maca, va ser exactament a la meva estimada ciutat de Barcelona!

Aquest record el conservaré sempre i mai, mai, mai l’oblidaré.

Ves que vinc!