PERDUT PER LA CIUTAT

En Pol és un nen ros amb els ulls blaus i no gaire alt. Té dos anyets i la seva família és molt rica. Ell viu en un barri molt net, netíssim. De fet, la majoria de cases estan buides perquè són molt cares i la gent no es pot permetre el luxe de viure en un barri com aquest. La casa d’en Pol té tres pisos i hi ha una piscina. També té un gos que es diu Skin. El gos és petitet, morrut i sempre lladra. En Pol, amb dos anyets acabats de fer encara no ha sortit del seu barri, però ell està convençut de que tota la ciutat està tan neta com el seu barri. Un matí de primavera, en Pol es va llevar amb els crits de la seva mare:

- Pol fillet, és hora de llevar-se, ja tens l’esmorzar a taula, afanya’t!

Després de molta estona la seva mare va dir a en Pol i al seu pare:

- Avui anirem a passejar el gosset tots tres.

- Skin mama, gosset no! –va dir amb la seva veueta de nen petit.

Van sortir tots tres a passejar; en Pol va veure una paradeta de joguines i allà amb el gosset ben agafat, es van parar.

Després d’una estona en Pol va dir:

- Vull això, això! –però ningú el va contestar.

Va girar el cap i … va veure que els seus pares no hi eren! Va arrencar a córrer; ni ell sabia cap a on anava. De sobte, es va parar i va adonar-se que allò que veia era una ciutat completament diferent a la que ell pensava: tota bruta, amb els carrers foscos i estrets, plens de gent necessitada que demanava diners…

Aleshores va seure en un raconet ple d’aranyes, envoltat de brutícia i es va posar a plorar. No podia suportar aquella olor a escombraries.

El nen mentre plorava amb els ulls tancats cridava:

- No trobo els meus pares. Ajudeu-me!

Va estar una bona estona allà esperant l’arribada d’algú que l’ajudés.

I de sobte…una mà suau i no gaire gran li va acariciar el cap.

- Veïna! – va cridar en Pol molt content.

-Hola bonic, què et passa? –li va contestar.

- M’he perdut, no sé on estic! –va exclamar desesperat.

- Estàs a la ciutat. –respongué la veïna- Ja ho veus, això és culpa de l’alcalde.

- Qui és l’alcalde? – li va preguntar.

- És la persona que mana més en aquesta ciutat.

- Doncs jo de gran seré alcalde i reformaré i netejaré aquesta ciutat. És injust que hi hagi gent que visqui d’aquesta manera.

Però de sobte, en Pol va fer un bot. Tot havia estat un somni!, quina sort!

Sofía Menéndez