Una desaparició

Avui hem arribat a Tossa de Mar. L’ambient dels carrers és molt tranquil, encara hi ha molta gent, la gran majoria són turistes estrangers. Tot i això hi ha carrers que no hi ha ni una mosca. Per aquests carrers vaig jo, amb la meva bicicleta, a tota velocitat.

En cinc minuts ja he arribat a la platja. A la platja hi ha els meus amics, en Joan i en Sergi. He deixat la bicicleta recolzada a un arbre del Passeig Marítim i he anat a jugar amb ells.

- Hola Ferran! –M`ha saludat en Sergi- Vols jugar a fet i amagar?

-D’acord –vaig respondre- La paro jo!

Em vaig tapar la cara amb les mans i em vaig recolzar a una barca de pescadors. Un, dos, tres...

-Jugo! –va dir la Clàudia.

-Corre, amaga’t – li vaig dir.

-Se’n va anar. Jo vaig continuar contant, vint, vint-i-un...

-Ja he acabat de contar!

Vaig mirar a les barques dels pescadors... no! Eren massa petites perquè algú s’hi amagués. Vaig mirar cap a les roques, eren esmolades com ganivets i d’un color marró clar. Tampoc no hi havia ningú! En el Passeig Marítim vaig veure en Joan i en Sergi.

-Pi, Sergi...pi, Joan –vaig dir jo.

-Van venir corrent.

-Encara falta la Clàudia –va dir en Joan.

Mirava per tots els llocs, pel castell antic, pel Passeig Marítim, pels estrets carrers que es perdien poble endins.

- L’últim cop que la vaig veure, era amb mi en aquell restaurant daurat amb les finestres rodones –va dir en Sergi.

- Anem a buscar-la –vaig respondre.

Vaig muntar amb la meva bicicleta i vaig anar al restaurant. Allà no hi havia ningú, només en Pau, el meu cosí.

-Hola Pau!, m’ajudes a buscar la Clàudia?

-D’acord! –em va respondre entusiasmat.

Estàvem pedalejant per un carrer estret, sense ningú, totes les cases eren blanques com la neu, feia goig de veure. Vam girar a la dreta. Vam veure una patrulla d’uns deu policies. Segurament en Joan i en Sergi ja els ho havien dit. Ja havíem passat per tots els carrers de Tossa de Mar. Només ens faltava anar al castell antic. Pel camí ens vam trobar en Joan i en Sergi. Vam pujar una rampa empedrada que duia a l’entrada del castell. Vam buscar entre les roques del castell, pels pocs carrers que hi havia, però eren més estrets. A l’església mig enderrocada tampoc no hi havia ningú . Vam pujar una mica més i...

-Si les orelles no m’enganyen, sento uns plors... –va dir de sobte en Pau.

Els plors venien de darrere una casa amb la porta vella de fusta. Llavors quan vam mirar, vam trobar ... la Clàudia !!

-Què passa Clàudia? –vaig preguntar

-Seguia plorant, semblava una nena de dos anys amb aquests plors.

- M’havia perdut!! –va dir gemegant.

- Llavors tot vam riure.

- Va Clàudia! –li vaig dir- la vaig aixecar –No ploris més.

Va pujar al darrera de la meva bicicleta i vam marxar.

- Adéu! –va dir en Joan quan vam arribar a una rotonda plena de fors.

- Adéu! –vam contestar en Pâu i jo.

Al final la Clàudia no va acabar de plorar durant tres dies.

Ferran Valls.

5è B